Quan s’és artista?

Aquí us comparteixo una miqueta el que ha sigut el procés i evolució del meu autoretrat amb uns esbossos en forma de proves d’imatge.

En principi, havia de ser una composició 3/4. Inspirat per “La família de Carlos IV” (Goya, 1800), la meva idea era crear una obra a la qual quedés reflectida la part més “artesanal” de l’acte de capturar la imatge. S’havia de veure l’espai i les eines, per això vaig decidir finalment que el millor seria obrir el pla.

La meva pretensió inicial era que havia de ser irrepetible, com si es tractés d’un quadre, únic.  El suport ideal doncs era Polaroid, com a formulació crec que era correcte. Sense entrar en detalls tècnics, a la pràctica vaig acabar descartant el suport per la manca de temps.

Tota creació ha d’estar oberta a reinterpretacions i modificacions. Un cop decidit el nou format vaig començar amb les proves de llum.  La primera prova per situar la composició i llum principal:

Un cop tot a lloc ja només quedava implementar la part “artística”, la del missatge, la intenció. Com a inspiració vaig triar una segona obra de Goya, “vuelo de Brujas” (1798):

Així doncs, la meva figura havia de representar l’heretge que es rendeix al sacrifici ritual, en mans de la bruixa, com a nou creient de la religió de l’art:

Haig de dir que he gaudit molt de tot el procés, tant pel que fa a l’autoretrat com pel que fa a l’argumentació que hem hagut d’entregar per escrit.

Com a conclusió haig de dir que la meva opinió i visions de mi mateix han canviat. No em veia com a artista, tampoc com artesà. No tenia pretensions en aquest sentit. A cada nova porta que se m’obre a aquest grau vaig evolucionant cap a una nova versió del que vull esdevenir: artesà pel que fa al procés i artista pel que fa al resultat.

Dies de pluja

Els dimecres eren el seu dia preferit. Havia passat tant de temps que ja no podia recordar el perquè. Va obrir un ull per rebuscar el mòbil entre els llençols. Eren les 7 del matí, només havien passat dues hores. Una altra nit d’insomni. Va mirar per la finestra i, amb un esguard, va percebre els núvols. Mig somriure el va entrapar per sorpresa, convidant-lo a despertar. Ell només sortia els dies de pluja.

El seu abatiment crònic era certesa i enigma a parts iguals. S’acostava la data del seu aniversari. Aquest 2022, el 9 de març queia en dimecres, coses del destí li agradava pensar. Avui tampoc rebria el missatge que tant anhelava. Ja estava acostumat al tracte de silenci de les darreres setmanes. Després d’una existència entre crits i violència diaris, aquesta nova relació amb la serenor venia acompanyada pel renaixement del neguit.

Ghosting”, terme que havia arribat al seu vocabulari feia 2 mesos per convertir-se en rutina. Aquell mes de març, que ja quasi tocava a la seva fi,  estava sent d’allò més estrafolari. Dies ardents s’arreplegaven setmana rere setmana. Mirar la pantalla del mòbil s’havia convertit en un altre reflex involuntari del seu cos, com respirar. Foragitava els pensaments ensordidors entrant a TikTok, era el perfecte analgèsic  per cloroformitzar el seu cervell.

Va obrir l’App del temps per confirmar els vint formidables graus i apoteòsic Sol que s’escolaven pel finestral obert del menjador. Amb desaire, va obrir l’Spoti. Sonava “My Love” de Florence and the Machine en repeat… “­­­­­­I was always able to write my way out. The song always made sense to me. Now I find out that when I look down, every page is empty”… Va tornar a mirar la pantalla. Eren les 14:05, silenci mancat de paraules… “So tell me where to put my Love. Do I wait for time to do what it does? I don’t Know where to put my Love”… Es va acostar a la finestra. No li agradaven gens aquells dies que ja semblaven avançar l’arribada de l’estiu. Va fer un skip random. Primera vegada en tres setmanes que canviava de cançó. “Mr Blue Sky” de Electric Light Orchestra va aparèixer del no res. La ironia… “Today’s forecast calls for blue Skies!”… La seva mirada es va perdre resseguint la façana de l’edifici gris que li tapava l’horitzó. Va notar com una llàgrima humida i calenta lliscava galta avall, solitària… “Hey you, with the pretty face. Welcome to the human race. A celebration, Mr Blue Sky’s up there waiting”… Una serenor desconeguda es va apoderar de la seva respiració… “And today is the day we’ve waited for! Ah-Ah-Ah”… Ressonava mentre en Nico es precipitava al buit de la seva existència. Ell, que només sortia els dies de pluja.

Quina imatge tinc de mi?

Carregant...

Part de les meves conclusions i el meu missatge final estan inspirats en l’entrevista que li van fer a Antoine D’Agata arran de la seva darrera exposició “Codex Mexico”. Us la recomano, és realment enriquidora, inspiradora i profunda.

Our Choices Art. (30/11/2021), “Antoine D’agata – Codex Mexico” [Video] Disponible a : https://www.youtube.com/watch?v=jwsfp1oK7iE&list=PLC8BGr2NGq_F0xNAxjPMum_93JIw2YSU8&index=3